Logos

Hi ha una pregunta que gairebé ningú no fa en veu alta i que decideix com vivim: per a què serveixo, jo? No «quant valc», que és la pregunta de la vanitat, sinó a qui serveixo, amb quines mans, en quines hores del dia. Jesús la va respondre en primera persona amb una frase curta i la va deixar com a mesura per als seus. Avui la llegim amb tres textos: un diu qui és Ell, un altre ensenya com se serveix i el tercer diu on.

Qui: el qui va venir a servir

Els deixebles acabaven de discutir pels primers llocs. Jesús no els va renyar; els va canviar l’escala. «El qui de vosaltres pretengui ser important serà el vostre servidor, i el qui de vosaltres vulgui ser el primer, que sigui esclau de tots. De la mateixa manera que el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts» (Mateu 20:26-28). La grandesa no queda abolida: queda redefinida. Gran és el qui serveix, i el model no és una idea, és una persona. Ell va rentar peus, va donar menjar, es va aturar davant el qui cridava a la vora del camí i va acabar donant la vida. Servir, per a un cristià, no és una activitat de dissabte: és assemblar-se a Crist.

Com: el qui s’hi va acostar

Un mestre de la Llei li va preguntar qui era el seu proïsme, i Jesús va respondre amb una història (Lluc 10:25-37). Un home apallissat a la cuneta; un sacerdot i un levita que el veuen i passen de llarg; i un samarità, estranger i menyspreat, que, «en veure’l, se’n compadí; s’hi acostà, li va posar oli i vi a les ferides i les hi va embenar; després el pujà damunt la seva pròpia cavalcadura, el dugué a un hostal i el va atendre». El que distingeix el samarità no és que sentís més, sinó que s’hi va acostar. Va veure una necessitat concreta i hi va posar el que tenia: el seu temps, el seu oli, la seva cavalcadura, els seus diners i el seu endemà. Jesús no tanca amb una definició, sinó amb una ordre: «Vés, i fes tu el mateix».

El proïsme, en boca de Jesús, deixa de ser una categoria i passa a ser un verb. No és «qui mereix la meva ajuda», sinó «de qui m’he fet jo proïsme aquesta setmana».

On: la ciutat on et van portar

El tercer text és una carta. Déu l’envia als deportats a Babilònia, lluny de casa i sense ganes d’arrelar-s’hi: «Construïu cases i habiteu-les; planteu horts i mengeu-ne els fruits… Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, ja que del seu benestar en depèn el vostre» (Jeremies 29:5-7). És el servei en la seva forma més domèstica: el lloc on vius, encara que no l’hagis triat, és el lloc on Déu et demana que serveixis. El barri, l’oficina, el bloc de pisos, la ciutat que no és la teva. Procurar-ne el bé i pregar per ella no són dues coses: són les dues mans d’una mateixa vida.

Un estil de vida, no un gest

Els tres textos junts descriuen un estil de vida de servei actiu: l’exemple és Crist, el mètode és acostar-se a la necessitat concreta que tinc al davant, i el lloc és allà on ja soc. Ningú no ho viu de cop. Es comença per un pas petit: una necessitat que ja coneixes i davant la qual fa temps que passes de llarg. Acosta-t’hi aquesta setmana. Després, una altra. El cor del servent no es decideix en un propòsit; es forma, com tot el que és de Déu, fent el mateix que Ell va fer, un dia darrere l’altre.