Logos

Aquest diari neix de dues pàgines d’una llibreta oberta. No són notes d’un redactor. A la de l’esquerra hi ha un missatge; a la de la dreta, una pregària. Entre totes dues, una fletxa que les uneix. El que ve a continuació és el relat d’aquestes dues pàgines, perquè d’aquí surt tota la resta.

La pàgina de l’esquerra: el missatge

El va escriure de nit qui el va rebre, amb la lletra de qui anota de pressa per no perdre res. Comença amb una súplica copiada del bon lladre: «Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne». Continua amb una petició: «Ensenya’m el camí», i un parèntesi que ho canvia tot: «passos petits». Després, una instrucció: pregar i demanar a Déu, en el nom de Jesús, aquests passos, petits o grans, «sempre que els desitjos siguin per adorar Déu i per ensenyar el camí als qui trobis». I una advertència subratllada: evitar la vanitat, que és temptació i és del Maligne. Acaba amb la frase més lliure de les dues pàgines: «Jesús m’ha perdonat. No tinc res a demostrar, i encara menys per vanitat».

La pàgina de la dreta: la pregària

L’endemà al matí, la mateixa mà va fer el que deia el missatge: pregar i demanar. Amb un títol subratllat, «Pregàries», i sense ornaments. Demana una esposa, «la que Déu vulgui», i que ella l’ajudi a adorar Déu i a ensenyar el camí als altres. Demana deixar els mals hàbits que li estan destruint el cos, perquè el cos és temple de Déu. I reconeix el que gairebé ningú no escriu: «jo sol no puc; jo sol només puc dir: Recorda’t de mi quan arribis al teu Regne».

Més avall hi ha un requadre amb una pregunta a dins: «Com surto d’aquest bucle? Sense patir? I també sense perdre la vida eterna?». El bucle és aquest: vols deixar els mals hàbits i falles; Déu et perdona; tornes a fallar; Déu et torna a perdonar. I així. Qualsevol que hagi intentat canviar alguna cosa de si mateix el coneix, i en coneix també el parany: creure que se’n surt esforçant-s’hi més, prometent-ho millor, fent el mateix amb més empenta. No se’n surt així. Se’n surt quan un deixa de fingir que pot i diu la veritat: «jo sol no puc; estic atrapat en aquest bucle, i l’única cosa que em queda per dir és: recorda’t de mi quan arribis al teu Regne». Aquesta frase no és una rendició. És el primer pas. Ho diu el requadre una mica més avall: «És la fe. Déu et mostra el primer pas, i no desconfiar. I el que ve després? És com caminar sobre l’aigua: fixa els ulls en Crist».

El primer pas

Pere va sortir de la barca perquè Jesús li ho va demanar, i va caminar mentre el mirava; es va enfonsar quan va mirar les onades. Les dues pàgines de la llibreta expliquen el mateix per ordre: primer arriba el missatge, després s’obeeix. La pregària de la dreta no és un comentari al missatge de l’esquerra: és el primer pas que el missatge demanava, fet l’endemà al matí des de dins del bucle, sense saber encara quin serà el segon. Això és la fe en passos petits.

Nosaltres ho traduïm en una regla editorial. La pregària va ser el primer pas. Aquest diari només és un pas més.